Les llengües no sobreviuen tancades en vitrines ni en llibres de text polsosos; les llengües es mantenen vives quan bateguen al carrer, quan s’utilitzen per a riure, per a negociar i per a celebrar la vida. En el cas del valencià, el seu vincle amb el calendari festiu de la nostra terra és indissoluble. És pràcticament impossible entendre l’essència de les nostres tradicions sense parar atenció a la paraula parlada que les acompanya.

Durant les Falles a València, els Moros i Cristians a Alcoi o les Festes de la Magdalena a Castelló, el valencià es convertix en el canal conductor d’una energia col·lectiva única. La música de la banda que desfila pel carrer, l’olor a pólvora impregnada en l’ambient i el terratrémol sonor d’una bona mascletà es descriuen i es comenten en la llengua de la terreta. És el vehicle natural de la germanor, eixe sentiment d’unió que fa que tot un barri s’organitze per a treballar braç a braç durant mesos.

Eixa germanor es manifesta clarament en els sopars a la fresca, on taules infinites ocupen l’asfalt i els veïns compartixen el menjar sota les estreles. En eixe escenari popular, el valencià fluïx de manera espontània entre avis, pares i xiquets, demostrant una salut de ferro i una capacitat de transmissió generacional que garantix el futur de la nostra cultura. Transmetre el valencià a través de la festa és transmetre alegria i identitat.